El 1996, quan vaig arribar a l’Hospital General de Massachusetts (Estats Units), la gent es moria de sida. Estàvem en plena epidèmia, no hi havia tractaments efectius, i volia contribuir a revertir aquella situació. Per això aleshores vaig començar a treballar en el VIH. Cap al 2009 vam començar a tenir millors fàrmacs i vam poder cronificar la malaltia. Va ser un primer gran assoliment, però encara que podíem tractar de forma molt adequada el VIH, no el podíem curar. I això era una limitació important per a les persones que tenien la infecció, i també un repte científic, que investigo des d’aleshores.
Hem fet passos endavant importants en aquest sentit. Juntament amb la Dra. María Salgado, l’any passat vam anunciar que el consorci internacional que colidero havia aconseguit la segona curació al món d’una persona amb VIH, l’anomenat Pacient de Londres. Tenia càncer i es va sotmetre a un trasplantament de cèl·lules mare de la medul·la óssa. El donant tenia la mutació CCR5 Delta 32, que protegeix de manera natural davant del VIH ja que impedeix l’entrada del virus a les cèl·lules diana del VIH, els limfòcits T CD4, un tipus de glòbul blanc. A Europa, només l’1 % de la població presenta aquesta mutació protectora.
Ara investiguem la possibilitat de fer servir l’enginyeria genètica per extreure cèl·lules mare de les persones amb VIH, modificar-les al laboratori perquè deixin d’expressar el receptor del virus, i reinfondre-les en sang en el pacient. Estic convençut que el VIH es curarà gràcies a la confluència de les recerques que es fan en diferents laboratoris del món.
